Pere Juncadella i Morera
Pere: T'ho havia d'haver dit abans
Com desgraciadament passa sovint, ens adonem de la grandesa de les persones, de la seva veritable dimensió, quan ja no hi son, quan ja no els hi podem dir l'importants que eren i això em fa sentir especialment culpable amb el Pere. Perquè ell era una persona extremadament humil, senzilla, ponderada, sabia, que sabia escoltar, o diguem‘ho encara millor, que de fet t’escoltava i, al contrari de la majoria de nosaltres, èticament molt exigent amb ell mateix i molt poc amb els altres. Pel seu caràcter introspectiu, reflexiu, escàpol de qualsevol sarau i poc donat al autobombo, ens ha passat probablement a molts desapercebut el tresor de tenir una persona així a Balsareny. Les seves virtut no venen, ni malauradament ens enlluernen, però sens dubte son les que ens calen en una societat on es promouen just les virtuts contràries.
Malgrat una mena de pessimisme, o més ben dit una mena de melangia innata, estava ple d’il·lusions. No cal dir que estava enamorat de Balsareny. La creació del cercle Cultural com a dinamitzador polític i cultural del poble n’és només una mostra. M’havia fet un tip de parlar amb ell de projectes del poble, des del nom dels carrers, que per cert vam canviar clandestinament amb ell, fins a projectes arquitectònics i culturals. Recordo especialment les entrevistes que vam fer amb ell als que a l’any 1979 es presentaven a les primeres eleccions municipals democràtiques. Les reunions que teníem a la biblioteca per preparar el butlletí del Cercle on ell sempre moderava els estirabots d’uns i d’altres. La feinada per ciclostilar els primers números. Com que quan vam començar el cercle tenia uns 15 anys la marca que m’ha deixat és d’aquelles que no s’esborren mai. També estimava Catalunya, les seves llibertats, la seva llengua, la seva cultura. Recordo la marxa de la llibertat en la que ell va ajudar a que fos un èxit malgrat la repressió, les seves converses sobre Xirinacs, al que, per cert, vaig portar un escrit, quan estava a la presó Modelo demanant llibertat pels presos polítics, recomanat per ell. De fet, estimava totes les causes justes. Havíem parlat molt de Nicaragua, dels emigrants, de palestina, tot l’interessava.
Quan venia a Balsareny sempre sabia que el trobaria a la piscina o passejant amb el seu gran amic Llimargues carretera amunt i avall. Començàvem la conversa al matí i la continuàvem a la tarda al bar la parockia. Perquè al Pere li interessava literalment tot. Especialment la psicologia, el psicoanàlisi. Jo sempre li deia, mig en broma, mig en serio, que era el psicòleg perfecte, perquè al mostrar els seus dubtes, les seves recances i fragilitats, immediatament podies comunicar-li les teves. Els homes feliços i radiants, en canvi, t’inhibeixen i és més difícil arribar a compartir una certa intimitat. El Pere sempre estava aprenent: quan no era a escriure català, era a escriure novel·les. Estava especialment content amb la narració que havia escrit al llibre La vida continua. I discutiem amb ell fins a quin punt es pot escriure alguna cosa que no sigui indirectament autobiogràfica.
Es clar, La vida continua, però no continua igual quan comencen a créixer els buits de persones, que moltes vegades sense elles saber-ho, t’han marcat profundament. Som diversos els que en l’adolescència érem escoltes, “pioners”, i que vam tenir en ell, sense ell proposar‘s’ho, un veritable mestre. Però ho confessem massa tard. Encara que per les circumstàncies de la vida anava poc a Balsareny, un dels al·licients era trobar-me amb el Pere. Ell deia amb la seva sorna característica que era un poble ideal per avorrir-se, però una conversa amb el Pere no tenia res d’avorrida. Podem trobar a faltar els calamars de cal Boté o les baranes de la Fascina, però no son aquestes mancances les que fan a un poble més avorrit. Ho fa que ja no puguem conversar tranquil·la i llargament amb el Pere. Costa acceptar la mort de persones com el Pere.
Pere, escolta’m. Em sap greu haver deixat passar tant temps sense trucar-te. No sabia que t’apreciava tant. T’ho havia d’haver dit abans. Si el cel existeix és per continuar les nostres converses que amb tu sempre acabaven plenes d’interrogants. No facis aquest rictus escèptic Pere ni em miris amb aquests ulls tan tristos. Aquest vespre, després de sopar, ens trobem per fer-la petar a la Parockia. Fer-se gran, envellir, potser és enraonar cada vegada més amb els éssers estimats que ja no hi son.
Jordi Corominas
Malgrat una mena de pessimisme, o més ben dit una mena de melangia innata, estava ple d’il·lusions. No cal dir que estava enamorat de Balsareny. La creació del cercle Cultural com a dinamitzador polític i cultural del poble n’és només una mostra. M’havia fet un tip de parlar amb ell de projectes del poble, des del nom dels carrers, que per cert vam canviar clandestinament amb ell, fins a projectes arquitectònics i culturals. Recordo especialment les entrevistes que vam fer amb ell als que a l’any 1979 es presentaven a les primeres eleccions municipals democràtiques. Les reunions que teníem a la biblioteca per preparar el butlletí del Cercle on ell sempre moderava els estirabots d’uns i d’altres. La feinada per ciclostilar els primers números. Com que quan vam començar el cercle tenia uns 15 anys la marca que m’ha deixat és d’aquelles que no s’esborren mai. També estimava Catalunya, les seves llibertats, la seva llengua, la seva cultura. Recordo la marxa de la llibertat en la que ell va ajudar a que fos un èxit malgrat la repressió, les seves converses sobre Xirinacs, al que, per cert, vaig portar un escrit, quan estava a la presó Modelo demanant llibertat pels presos polítics, recomanat per ell. De fet, estimava totes les causes justes. Havíem parlat molt de Nicaragua, dels emigrants, de palestina, tot l’interessava.
Quan venia a Balsareny sempre sabia que el trobaria a la piscina o passejant amb el seu gran amic Llimargues carretera amunt i avall. Començàvem la conversa al matí i la continuàvem a la tarda al bar la parockia. Perquè al Pere li interessava literalment tot. Especialment la psicologia, el psicoanàlisi. Jo sempre li deia, mig en broma, mig en serio, que era el psicòleg perfecte, perquè al mostrar els seus dubtes, les seves recances i fragilitats, immediatament podies comunicar-li les teves. Els homes feliços i radiants, en canvi, t’inhibeixen i és més difícil arribar a compartir una certa intimitat. El Pere sempre estava aprenent: quan no era a escriure català, era a escriure novel·les. Estava especialment content amb la narració que havia escrit al llibre La vida continua. I discutiem amb ell fins a quin punt es pot escriure alguna cosa que no sigui indirectament autobiogràfica.
Es clar, La vida continua, però no continua igual quan comencen a créixer els buits de persones, que moltes vegades sense elles saber-ho, t’han marcat profundament. Som diversos els que en l’adolescència érem escoltes, “pioners”, i que vam tenir en ell, sense ell proposar‘s’ho, un veritable mestre. Però ho confessem massa tard. Encara que per les circumstàncies de la vida anava poc a Balsareny, un dels al·licients era trobar-me amb el Pere. Ell deia amb la seva sorna característica que era un poble ideal per avorrir-se, però una conversa amb el Pere no tenia res d’avorrida. Podem trobar a faltar els calamars de cal Boté o les baranes de la Fascina, però no son aquestes mancances les que fan a un poble més avorrit. Ho fa que ja no puguem conversar tranquil·la i llargament amb el Pere. Costa acceptar la mort de persones com el Pere.
Pere, escolta’m. Em sap greu haver deixat passar tant temps sense trucar-te. No sabia que t’apreciava tant. T’ho havia d’haver dit abans. Si el cel existeix és per continuar les nostres converses que amb tu sempre acabaven plenes d’interrogants. No facis aquest rictus escèptic Pere ni em miris amb aquests ulls tan tristos. Aquest vespre, després de sopar, ens trobem per fer-la petar a la Parockia. Fer-se gran, envellir, potser és enraonar cada vegada més amb els éssers estimats que ja no hi son.
Jordi Corominas
Josep Soler i Cirera, "Fent memòria de les moltes coincidències"
Fins sempre Pere
Preserveu la meva solitud i el meu silenci
Lluís: Fa tant de temps que arribares a Balsareny, quasi una vida. Jo encara era un adolescent en l’aprenentatge del significat dels mots i el sentit de les coses, encara ho sóc. Al llarg dels anys he escoltat la teva paraula, força vegades. L’última, tu estaves plantat a la plaça de Sant Jaume, fa set anys d’això; havies fet un recés en el treball que portaves a terme —el recull filosòfic de la teva vida—, per demanar la independència.
De les paraules que tu vas adreçar durant els anys, jo vaig entendre-hi sempre el mateix: la defensa d’uns valors humans: la llibertat, la democràcia i la solidaritat individual i per a tots els pobles.
Avui, però, només veiem entorn nostre una festa, la capital, ara Barcelona. N’és el mirall: de la moda, del disseny... la disbauxa. Només veiem, o ens ensenyen, o volem veure això; la resta, el dolor, la misèria, la injustícia... està permanentment a la fosca. Ha triomfat (popularment) l’individualisme, el més “light”, la superficialitat; potser som nosaltres, els homes, que som inestables, porucs... No ho sé.
Però crec honestament que és el camí invers al de la paraula que tu volies ensenyar. Per això penso que vas decidir que ja n’hi havia prou als teus setanta cinc anys i havia arribat l’hora de l’últim acte; te’n vas anar a un bosc (el símbol i el fet), i d’allà vers l’eternitat, com la pols del camí... potser el teu.
I dic, amb sentiment, que respecto el teu silenci i la teva solitud.
Pere Juncadella
NOTA: Lluís Maria Xirinacs i Damians va arribar a Balsareny, com a vicari, l’any 1963. Hi va realitzar, a més, les funcions de consiliari de l’escoltisme, durant dos anys i escaig. Va ser traslladat, o expulsat, per les persones que tenien el poder de decisió en el poble —feia nosa—, i va fer-se legalment per mitjà d’una denúncia; el motiu va ser que impartia classes de català sense permís governamental.
En Lluís havia fundat un moviment anomenat “Comunitats cristianes de base”, que pretenia trobar la veritat per mitjà dels llibres bíblics i els orígens del cristianisme. Era el temps de la dictadura. Aquesta circumstància, més tard, va portar a una bona part dels membres d’aquelles comunitats a integrar-se a l’Assemblea de Catalunya, com a independents, per demanar la llibertat, l’amnistia política i l’Estatut. A Balsareny, unes poques persones s’hi van integrar, la majoria joves. Les propostes d’en Xirinacs sempre foren radicals, i ell mateix en donava lliurement exemple: no cobrant la paga de sacerdot, fent vagues de fam plantat davant la presó Model...
En Lluís Maria Xirinacs va morir la setmana del 6 a l’11 d’agost a Orgasa al peu de la muntanya del Taga, bressol de la nació catalana. En Lluís prenia una medicació que si la deixava de prendre podia causar-li la mort. Ell va anar a Orgasa, va deixar de prendre la medicació i es va deixar morir.
Diu Jaume Bayó a l’Avui: “Lluís Maria Xirinacs estava estudiant amb altres la tercera via entre el neocapitalisme imperant i un radical comunisme [...] [de propera publicació]. Com tan encertadament, segons els meu parer, ha escrit l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol, en Lluís Maria Xirinacs era un profeta i, jo penso, el segle XXI no està per profetes. No són rendibles”.
De les paraules que tu vas adreçar durant els anys, jo vaig entendre-hi sempre el mateix: la defensa d’uns valors humans: la llibertat, la democràcia i la solidaritat individual i per a tots els pobles.
Avui, però, només veiem entorn nostre una festa, la capital, ara Barcelona. N’és el mirall: de la moda, del disseny... la disbauxa. Només veiem, o ens ensenyen, o volem veure això; la resta, el dolor, la misèria, la injustícia... està permanentment a la fosca. Ha triomfat (popularment) l’individualisme, el més “light”, la superficialitat; potser som nosaltres, els homes, que som inestables, porucs... No ho sé.
Però crec honestament que és el camí invers al de la paraula que tu volies ensenyar. Per això penso que vas decidir que ja n’hi havia prou als teus setanta cinc anys i havia arribat l’hora de l’últim acte; te’n vas anar a un bosc (el símbol i el fet), i d’allà vers l’eternitat, com la pols del camí... potser el teu.
I dic, amb sentiment, que respecto el teu silenci i la teva solitud.
Pere Juncadella
NOTA: Lluís Maria Xirinacs i Damians va arribar a Balsareny, com a vicari, l’any 1963. Hi va realitzar, a més, les funcions de consiliari de l’escoltisme, durant dos anys i escaig. Va ser traslladat, o expulsat, per les persones que tenien el poder de decisió en el poble —feia nosa—, i va fer-se legalment per mitjà d’una denúncia; el motiu va ser que impartia classes de català sense permís governamental.
En Lluís havia fundat un moviment anomenat “Comunitats cristianes de base”, que pretenia trobar la veritat per mitjà dels llibres bíblics i els orígens del cristianisme. Era el temps de la dictadura. Aquesta circumstància, més tard, va portar a una bona part dels membres d’aquelles comunitats a integrar-se a l’Assemblea de Catalunya, com a independents, per demanar la llibertat, l’amnistia política i l’Estatut. A Balsareny, unes poques persones s’hi van integrar, la majoria joves. Les propostes d’en Xirinacs sempre foren radicals, i ell mateix en donava lliurement exemple: no cobrant la paga de sacerdot, fent vagues de fam plantat davant la presó Model...
En Lluís Maria Xirinacs va morir la setmana del 6 a l’11 d’agost a Orgasa al peu de la muntanya del Taga, bressol de la nació catalana. En Lluís prenia una medicació que si la deixava de prendre podia causar-li la mort. Ell va anar a Orgasa, va deixar de prendre la medicació i es va deixar morir.
Diu Jaume Bayó a l’Avui: “Lluís Maria Xirinacs estava estudiant amb altres la tercera via entre el neocapitalisme imperant i un radical comunisme [...] [de propera publicació]. Com tan encertadament, segons els meu parer, ha escrit l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol, en Lluís Maria Xirinacs era un profeta i, jo penso, el segle XXI no està per profetes. No són rendibles”.