Celebració dels 90 anys, 2018

Fotos i videos de la celebració dels 90 anys de Pere Casaldàliga a l'Església del Pi (16 de febrer del 2018).
​

Felicitats Pere!  (versió en català)

Cal tocar-lo, abraçar-lo, per adonar-se de la bellesa d'una persona com Pere Casaldàliga: tendre i exigent, indignat i ple de sentit de l'humor, fràgil i dur, valent en les seves debilitats, contemplatiu i polític, fill de pastors, amant del petit poble que el va veure néixer i ciutadà del món, defensor dels indígenes i de totes les causes dels més perjudicats. Nostàlgic i esperançat, dolç i aïrat. La seva vida mateixa és un vers, una escletxa vers un món altre, que sense escapar de l'immens sofriment que sovint ens envolta, dóna la mà, per caminar i obrir més escletxes, a tots els marginats i els que pateixen, en un vast moviment de rebel·lia i esperança. Perquè l'última paraula no és la de la mort, ni la dels poderosos sinó la de l'amor.
És ben conegut que l'han intentat matar diverses vegades per la seva denúncia de la injustícia, per la seva llibertat davant de tot poder i fins i tot davant de les seves pròpies pors i temors.
Aquest poema seu és en ell un vers vivent:

POBRESA EVANGÈLICA

No tenir res.
No portar res.
No poder res.
No demanar res.
I, de passada,
no matar res;
no callar res.
Només l'Evangeli, com una faca afilada.
I el plor i el riure en la mirada.
I la mà estesa i atapeïda.
I la vida, a cavall donada.
I aquest sol i aquests rius i aquesta terra comprada,
per testimonis de la Revolució ja esclatada.
I "mais nada"! 

D'aquí aquesta sensació compartida per molts que hem tingut la sort de compartir uns dies amb ell a Sao Felix, independentment de si som cristians o no, que paraules com “regne de Déu", "església", "evangeli", "Jesús", no són buides ni vanes, sinó que cobren en la figura del Pere tota la seva carnalitat i actualitat. "En el Jesús que ell expressa, en l'església que ell viu, en el Regne que ell espera, sí que hi creuria",  ens deia una amiga atea a la qual el Pere va explicar amb moltes senzillesa la seva fe.
Pedro deixa empremta en tots els que s'acosten a ell perquè tot en ell, amb les seves contradiccions i dificultats humanes, amb la seva taula sempre a punt per compartir, amb el seu "palau episcopal" sempre obert, amb el seu humor sorneguer, amb la seva tendresa a flor de pell, ens mostra un cristianisme i una església palpables que revelen el millor de cada un de nosaltres. Hom sent al costat del Pere que la duresa de la vida, els sentiment de buit, de derrota, de fracàs, de marginació, de sofriment .... queden transformats. El Pere, com a cristià, no et predica el Regne de Déu, te'l fa sentir. Al seu costat et sents millor, més persona, més escoltat, amb més ganes de lluitar, amb més esperança, amb més alegria, il·lusió i fortalesa interior.

Amb les paraules de Toru Akada (tretes de la pàgina dels claretians dedicada a  P. Casaldàliga) volem acabar aquesta felicitació d'aniversari:

"Un arbre s'eleva trenta metres sobre el dosser de la selva, a la riba del Gran Riu, testimoni del temps que passa, antic com el Temps mateix. En un altre lloc, molt lluny, a través del laberint d'aigua i vegetació, Pere Casaldàliga s'asseu enfront del corrent, acollit per l'ombra de tres mangos plantats per les seves pròpies mans quan va arribar a Sao Felix de Araguaia. És un home humil, i sembla un home fràgil, esglaiat per la immensitat del riu i de la tasca que el va portar allà, però no ens hem d'enganyar: és un arbre fort amb moltes branques i les arrels profundament clavades al terra fèrtil de l'Evangeli. Quan cap de nosaltres hi siguem, quan les nostres preocupacions ja no siguin res, la seva paraula seguirà ressonant dins la selva sense camins, en la qual Déu continua buscant els seus fills."

A ell, en el seu 90 aniversari, i més que a ell a tots els seus amors, a la seva fe i a les seves causes, dediquem aquesta pàgina.

Jordi Corominas i Joan Albert Vicens


Felicidades Pere!  (versión en español)

Hay que tocarlo, abrazarlo, para darse cuenta de la belleza de una persona como Pedro Casaldàliga: tierno y exigente, indignado y lleno de sentido del humor, frágil y duro, valiente en sus debilidades, contemplativo y político, hijo de pastores, amante del pequeño pueblo que le vio nacer y ciudadano del mundo, defensor de los indígenas y de todas las causas de los más perjudicados. Nostálgico y esperanzado, dulce e irado. Su vida misma es un verso, una rendija a un mundo otro, que sin escapar del inmenso sufrimiento que a menudo nos envuelve, da la mano, para caminar y abrir más rendijas, a todos los marginados y los que sufren,  en un vasto movimiento de rebeldía y esperanza. Porque la última palabra no es la de la muerte, ni la de los poderosos sino la del amor. 
Es conocido que lo han intentado matar varias veces por su denuncia de la injusticia, por su libertad frente a todo poder y hasta frente a sus miedos y temores.
Esta poesía suya es en él un verso viviente: 

POBREZA EVANGÉLICA
No tener nada.
No llevar nada.
No poder nada.
No pedir nada.
Y, de pasada,
no matar nada;
no callar nada.
Solamente el Evangelio, como una faca afilada.
Y el llanto y la risa en la mirada.
Y la mano extendida y apretada.
Y la vida, a caballo dada.
Y este sol y estos ríos y esta tierra comprada,
para testigos de la Revolución ya estallada.
¡Y "mais nada"! ,

De aquí esta sensación compartida por muchos que hemos tenido la suerte de compartir unos días con él en Sao Felix, independientemente de si somos cristianos o no, de que palabras como "Reino de Dios", "iglesia", "evangelio", "Jesús", no son huecas ni vanas, sino que cobran en Pedro toda su carnalidad y actualidad. "En el Jesús que él expresa, en la iglesia que él vive, en el Reino que él espera, sí que creería" nos decía una amiga atea a la que Pedro explicó con muchas sencillez su fe. 
Pedro deja huella en todos los que se acercan a él porque todo en él, con sus contradicciones y dificultades humanas, con su mesa siempre apunto para compartir, con su "palacio episcopal" siempre abierto, con su humor socarrón, con su ternura a flor de piel, nos muestra un cristianismo y una iglesia palpable que revela lo mejor de cada uno de nosotros. Uno siente al lado de Pedro que la dureza de la vida, los sentimiento de vacío, de derrota, de fracaso, de marginación, de sufrimiento.... quedan transformados. Pedro, como cristiano, no te predica el reino de Dios, te lo hace sentir. A su lado te sientes mejor, más persona, más escuchado, con más ganas de pelear, con más esperanza, con más alegría, ilusión y fortaleza interior. 

Con las palabras de Toru Akada (página de los claretianos dedicada a P. Casaldáliga) queremos acabar esta felicitación de aniversario:
"Un árbol se eleva treinta metros sobre el dosel de la selva, a la orilla del Gran Río, testigo del tiempo que pasa, antiguo como el Tiempo mismo. En otro lugar, muy lejos, a través del laberinto de agua y vegetación, Pedro Casaldáliga se sienta frente a la corriente, cobijado por la sombra de tres mangos plantados por sus propias manos cuando llegó a Sao Felix de Araguaia. Es un hombre humilde, y parece un hombre frágil, sobrecogido por la inmensidad del río y de la tarea que le llevó allí, pero no hay que engañarse: es un árbol fuerte con muchas ramas y las raíces profundamente clavadas en el suelo fértil del Evangelio. Cuando ninguno de nosotros estemos, cuando nuestras preocupaciones ya no sean nada, su palabra seguirá sonando en la selva sin caminos en la que Dios sigue buscando a sus hijos." 

A él, en su 90 aniversario, y más que a él a todos sus amores, a su fe y a sus causas, dedicamos esta página.

Jordi Corominas y Joan Albert Vicens

En el nom del Pere

«¿O no saps que, en la lluita,
el fracàs és el fracàs de l’èxit i no el de l’home?
Lluita, si pots, i, si no pots, batalla
en aquesta impotència que et dirà el que pots fer»

Blai Bonet, ‘Crist de Port-Royal’, L’Evangeli segons un de tants (1967)
​
Puntal ferm en terra fràgil, rere el llarg camí amb totes les polsegueres i traginant incansablement l’esperança mai no vençuda, Pere Casaldàliga fa avui noranta anys. Aviat és dit. I sempre arran de terra, sempre dempeus i sempre de cara contra el brutal poder de la indiferència, més subtil i menys cruel –aparentment– que la resta de poders, però finalment tan devastador, tan degradador i tan còmplice com els altres.
Caminant descalç, referent vigent i referència ineludible per tots els que se senten interpel·lats –commoguts, inquietats, indignats– per les injustícies locals i globals, Casaldàliga va optar fa molt per la dignitat de les perifèries contra la centralitat criminal de tots els palaus i totes les jerarquies. Ètica de la resistència, pedagogia de l’alliberament i praxi de la transformació social, fins i tot d’aniversari el regal és invers: celebrem comunitàriament una integritat lúcida, una decència a prova d’atemptats i amenaces i la coherència perseverant fins a les més darreres i solemnes conseqüències, totes les que implica viure lliure –com el vent– donant i donant-se solidàriament sense esperar res en canvi. Ho va dir. Però passa que ho ha fet. I sí. Travessat pels rius, no tornarà d’Araguaia a Balsareny perquè no li cal i perquè allà ha après que de terra n’hi ha només una –la injustícia– i és des d’aquella des d’on ens xiula que va aprendre el respecte i l’estima per totes les cultures, reconnectant amb la pròpia, el valor intrínsec de la diversitat entre iguals i la consciència ecologista. Des de la demanda clara, paraula de Casaldàliga, que ‘un poble només és lliure quan és independent, autònom i sobirà’.
A aquella terra castigada pel que castiga el món –l’afany de lucre, el terrorisme del poder i la indiferència inhumana pel dolor aliè–, hi va arribar el 1968. I mentre París anunciava el maig roig que mai no va ser, ell encetava una revolució que encara dura i perdura. Mig segle enrere, a l’Amèrica Llatina, les aspiracions socials i populars eren a punt de ser esmicolades i desaparegudes sota l’horror perpetrat per les dictadures militars que reberen el suport, altra volta, de tots els palaus i totes les jerarquies contra els quals en Pere –mai en nom propi, sinó en nom dels altres, dels oblidats, dels cansats, dels afònics, dels invisibles i dels que vindran– es rebel·lava.
Cinquanta anys després, noranta de fermesa nascuda d’aquell haiku paradoxal de Benedetti que canta i balla que els febles de veritat mai no es rendeixen, les paraules justes –les que fan, filen i retornen justícia– han surat sintèticament de la mà d’un amic proper. Ho sintetitza en Joan Soler, company de viatge i claretià de l’assemblea araguaiana: ‘Amb cap fatiga per consellera, amb cap por per carcellera, amb cap odi per bandera, amb cap mentida per amiga, amb cap “titulitis” per mestra, amb cap diner ni poder per pontífex: només amb els teus peus i les teues mans i el teu cos i el teu cervell humilment compartits.’ Així, això, és Casaldàliga i totes les seves nits i matinades compartides. Ni por ni fatiga ni mentida.
Sempre, des de les primeres notícies sobre els ‘teòlegs de l’alliberament’ que als primers noranta s’escolaven en un institut de la Vila de Gràcia –precari en cargoleres, però digníssim en educació– he sentit un profund respecte que em feia emmudir del tot. Diem Casaldàliga avui. Que és com dir Monsenyor Romero. Ignacio Ellacuria. Joan Alsina. O Antoni Llidó. I tots els altres noms. Amb el pas del temps, cada vegada que els rememoro més s’acreix la gratitud, més a prop m’hi sento. De fet, inversament proporcional en distància a algunes esquerres celestials que diuen molt però fan poc i que, fins i tot quan fan, fan la contrària d’allò que diuen. Engolides per la trama –una trama de poder– de la teranyina mediàtica, econòmica, electoral o institucional que Casaldàliga sempre ha denunciat i de què sempre ha fugit. En el tòpic fàcil, alguns ens retreien que hi fèiem alguns anticapitalistes esgarriats tan a prop del cristianisme del base. Cercar respostes? Bastir alternatives? Foragitar els mercaders del temple? Teixíem, continuem teixint, complicitats i solidaritats. En la resposta necessària els diem –i els diem encara– que mai no hem trobat militants solidaris tan honestos ni companys infatigables tan sòlids ni tan conscients que la lluita no s’acaba mai. Com en Jaume Botey. Ho hem dit moltes vegades, amb somriure còmplice: el punt de trobada no ha estat debatre sobre el paradís al cel, sinó compartir la lluita contra els inferns de la terra. ‘E a luta?’ –recorda Paco Escribano–: és allò que et deia en Pere després de dir-te ‘bon dia’. La lluita i la causa: humanitzar la humanitat.
Parafrasejant la Marina Garcés, al final descobrim que no hi ha sobirania millor ni més efectiva que estar lluny dels que manen i ben a prop dels que lluiten. Això ha anat fent Pere Casaldàliga, en el cada dia quotidià d’aquestes darreres dècades: un acte ininterromput de generositat i compromís, en moments difícils i estones pitjors. Una veu resistent que no reclama tant si hi ha un altre món possible –perquè ja sap que sí i que depèn de nosaltres–, sinó com carai permetem que aquest encara sigui possible. Hi ha qui no espera, fa; hi ha qui mai no desespera, actua. Per això, que diria l’Abelló, com que som filles i fills d’aquesta terra tan trepitjada, hem sortit rebels.
Contra la inhumanitat del moment, i fins i tot en el silenci de la malaltia, Casaldàliga és avui un efecte mirall. Ens posa davant les nostres complaences funestes, les falses seguretats i els conforts aparents. Avui, ara i aquí –rellegint-lo, reescoltant-lo– és com si es fes més evident que mai que els utòpics del tot són els qui creuen que tot anirà bé si tot continua igual.
Perquè entre les distopies reals i les utopies fracassades, queda encara per sort l’eutopia que sempre ha reclamat construir: els bons llocs. El sí-llocs habitables i compartibles contra els no-llocs de la injustícia. I sí, sóc ateu però sóc creient alhora: crec en en Pere. No el conec, però és com si el conegués de sempre. Hi creia ahir i hi creuré més demà. Però, sobretot, hi crec avui, enmig de la intempèrie del present. Divisa Casaldàliga, quan continua essent tard, però aquest és tot el temps que tenim a mà per a continuar fent futur:
«Sigueu lúcids, sigueu ferms.
Estigueu units.
Responeu a la persecució amb esperança.
Responeu a la por amb unió.»
Felicitats pels noranta, estimat, però sobretot, noranta mil vegades gràcies.
Per tot i per tant. I perquè amb tu, seguim i seguirem.
Indesinenter i sense defallir.
Tal com ens has ensenyat.
I a totes les Araguaies del món.

David Fernández. 

Publicat a Vilaweb el 16 de febrer del 2018

---

---

---