Textos de Josep Mª Conill, poc abans de morir, 1998
Ara, a Manresa, jubilat, em passo moltes hores al llit, sovint sense dormir. Medito. Com serà là trobada amb el Pare? Jesús ens ho va intentar explicar amb la paràbola mal anomenada del "fill pròdig"
El Pare no el va deixar agenollar-se ni demanar perdó. El va abraçar, petonejar, i féu una festa, una Pasqua com féu Jesús. Per mi serà el meu gran dia. A pesar de la confiança (ni infern ni purgatori), en veure-m 'ho a sobre, em farà un xic de por el desconegut-conegut, però no experimentat? Tindré el cap del tot clar? Vingui com vingui, crec que mantindré l'actitud actual.
El funeral?. El Crec en un Déu, que no hi falti el Glòria i l’Al·leluia.. un autèntic cant d'acció de gràcies. Gràcies per la meva vida fins avui, viscuda en plenitud, encara que naturalment relativa, cap com la de Jesús de Natzaret, Maria i. Josep. I gràcies per la vida, ara si, plena i per sempre. Joia, felicitat, acció de gràcies, llàgrimes d'alegria.
Crec que un bon gest de cloenda fora "'hora dels adéus".. Però no és un adéu, sinó un encontre de molts amics que a vegades sols es trobem en ocasions com aquesta, que feia temps que no es veien i no es veuran de nou fins que un altre ens deixi... una ocasió de trobada d'amics d'aquí i d'allà, tots junts. I també, per això, de goig i d'alegria..
(1997)
Sobre el meu enterrament.
No és pas que em pensi morir, però un dia arribarà. Cert que estic molt dèbil, però els metges em diuen que és normal. Penso que el càncer, directament, no em matarà, però hi pot haver una complicació (…)
Es tracta de la celebració de la meva Pasqua, i definitiva, el dia més gran de la meva vida (..). Serà una festa alegre, d'acció de gràcies. Ja ho és ara la meva vida. Gràcies perquè Déu comparteix amb nosaltres a seva vida íntima, trinitària. El Pare misericordiós ens estima i se'ns dóna en Jesús de Natzaret. L'Esperit ens dóna la seva plenitud. I això ho compartim amb tota la humanitat; ara, naturalment, amb moltes contradiccions.
Els pares.. regals de Déu i de la Moreneta. I tots els set germans... he palpat el que diu Jesucrist, que els llaços de l'esperit són més forts que els de la carn. Primer a Zimbabwe, després a Nicaragua, Cuba; gent que han vingut de pas i catalans que sovint ens hem trobat al Tercer Món. Jo els visitava molt, com sempre he fet, no parava a casa. Ara són ells que em venen a veure... Sempre he visitat molta gent per les cases.
Tot això per a mi és un regal de Déu. I el caminar, i els viatges, això sembla que ja s'ha acabat. Però em puc dedicar a l'altra dèria, llegir els llibres que tinc tan macos. Ara els puc recomanar millor. Sovint els amics se 'n van amb algun... Estones estic una mica desanimat, però procuro disfrutar del moment (...).
Tot això perquè es vegi que la meva vida és un càntic d'acció de gràcies, un càntic d'amor. Res no em pot fer més feliç I això ho serà en plenitud el dia que marxi. Però el Cel ja l'he vist aquí. I Jesús de Natzaret m'acompanya. La majoria dels libres són sobre això i sobre el Déu dels pobres. Es molt trist, però vist des de Déu es veu que tot és relatiu. Lluitar, però, com ells, esperar contra tota esperança. I cantar i ballar sempre.
Una temporada, més que ara, a les nits passava moltes estones despert, i pensava i després ho escrivia... Un serial. M'ha sortit més
llarg del que esperava. Es una mica com un testament espiritual. Lloat sigui Déu (..).
Manresa, festivitat de la Mare de Déu del Carme, 1998.
Josep M. Cunill
Ara, a Manresa, jubilat, em passo moltes hores al llit, sovint sense dormir. Medito. Com serà là trobada amb el Pare? Jesús ens ho va intentar explicar amb la paràbola mal anomenada del "fill pròdig"
El Pare no el va deixar agenollar-se ni demanar perdó. El va abraçar, petonejar, i féu una festa, una Pasqua com féu Jesús. Per mi serà el meu gran dia. A pesar de la confiança (ni infern ni purgatori), en veure-m 'ho a sobre, em farà un xic de por el desconegut-conegut, però no experimentat? Tindré el cap del tot clar? Vingui com vingui, crec que mantindré l'actitud actual.
El funeral?. El Crec en un Déu, que no hi falti el Glòria i l’Al·leluia.. un autèntic cant d'acció de gràcies. Gràcies per la meva vida fins avui, viscuda en plenitud, encara que naturalment relativa, cap com la de Jesús de Natzaret, Maria i. Josep. I gràcies per la vida, ara si, plena i per sempre. Joia, felicitat, acció de gràcies, llàgrimes d'alegria.
Crec que un bon gest de cloenda fora "'hora dels adéus".. Però no és un adéu, sinó un encontre de molts amics que a vegades sols es trobem en ocasions com aquesta, que feia temps que no es veien i no es veuran de nou fins que un altre ens deixi... una ocasió de trobada d'amics d'aquí i d'allà, tots junts. I també, per això, de goig i d'alegria..
(1997)
Sobre el meu enterrament.
No és pas que em pensi morir, però un dia arribarà. Cert que estic molt dèbil, però els metges em diuen que és normal. Penso que el càncer, directament, no em matarà, però hi pot haver una complicació (…)
Es tracta de la celebració de la meva Pasqua, i definitiva, el dia més gran de la meva vida (..). Serà una festa alegre, d'acció de gràcies. Ja ho és ara la meva vida. Gràcies perquè Déu comparteix amb nosaltres a seva vida íntima, trinitària. El Pare misericordiós ens estima i se'ns dóna en Jesús de Natzaret. L'Esperit ens dóna la seva plenitud. I això ho compartim amb tota la humanitat; ara, naturalment, amb moltes contradiccions.
Els pares.. regals de Déu i de la Moreneta. I tots els set germans... he palpat el que diu Jesucrist, que els llaços de l'esperit són més forts que els de la carn. Primer a Zimbabwe, després a Nicaragua, Cuba; gent que han vingut de pas i catalans que sovint ens hem trobat al Tercer Món. Jo els visitava molt, com sempre he fet, no parava a casa. Ara són ells que em venen a veure... Sempre he visitat molta gent per les cases.
Tot això per a mi és un regal de Déu. I el caminar, i els viatges, això sembla que ja s'ha acabat. Però em puc dedicar a l'altra dèria, llegir els llibres que tinc tan macos. Ara els puc recomanar millor. Sovint els amics se 'n van amb algun... Estones estic una mica desanimat, però procuro disfrutar del moment (...).
Tot això perquè es vegi que la meva vida és un càntic d'acció de gràcies, un càntic d'amor. Res no em pot fer més feliç I això ho serà en plenitud el dia que marxi. Però el Cel ja l'he vist aquí. I Jesús de Natzaret m'acompanya. La majoria dels libres són sobre això i sobre el Déu dels pobres. Es molt trist, però vist des de Déu es veu que tot és relatiu. Lluitar, però, com ells, esperar contra tota esperança. I cantar i ballar sempre.
Una temporada, més que ara, a les nits passava moltes estones despert, i pensava i després ho escrivia... Un serial. M'ha sortit més
llarg del que esperava. Es una mica com un testament espiritual. Lloat sigui Déu (..).
Manresa, festivitat de la Mare de Déu del Carme, 1998.
Josep M. Cunill
RECORDANT EN JOSEP MARIA CUNILL
En els anys de la revolució sandinista a Nicaragua, en els temps també de la guerra bruta que martiritzava els camperols de les muntanyes i les florestes nicaragüenques, molts amics que viatjàvem per aquelles terres explicàvem la mateixa anècdota: si arribaves a una petita cooperativa perduda en les serralades de Matagalpa, si passaves per un assentament desavinent de la regió de Rio San Juan... allà trobaves algú que et deia: "Por aquí pasó también un chele catalán: Chema Cunill. Qué jodido este Chema Cunill!”. I d'en Josep Maria contaven que era un tartamut entusiasta, apassionat de les causes revolucionaries i de l'Evangeli de Jesús. A l'esperançadora Nicaragua, en Josep Maria hi va anar per a conėixer, escoltar, acompanyar... Quan el vaigtrobar a Balsareny l'any 1985, ja retornat de Centramèrica, en unes jornades de dejuni per Nicaragua, reclamava el dret dels niques a la seva revolució –"cal que els deixem fer, deixem-los tranquils"–, i donava testimoni dolgut de les morts d'una guerra tan cruel, pagada per l'Imperi del dòlar.
Cuba era l'altra estimada americana d'en Josep Maria: amb tots els seus defectes, estava convençut que Cuba era exemple de justícia i igualtat i que els cristians cubans podien aportar moltes coses bones a un procés de canvi democràtic que no malbaratés allò que tenia de bo la Cuba revolucionària. Amb una tenacitat molt seva va anar creant una xarxa d'amistat entre gent d'aquí i gent d'allà que ha servit després per obrir vies de solidaritat.
Molt temps abans, el jove Josep Maria Cunill havia marxat cap a l'Africa a fer de missioner. El dia de l'arribada al continent negre el recordà sempre com el més important de la seva vida. Amb una motxilla a l'esquena i unes sandàlies als peus va recórrer infatigable els camins de Zimbabwe durant dotze anys. Els seus companys missioners expliquen innombrables anècdotes que ens parlen d'un home despreocupat d'ell mateix, capaç de trastocar qualsevol projecte, qualsevol planificació, si així havia de satisfer necessitats immediates de la gent pobra amb qui s'anava trobant.
Retornat a Catalunya va viure fins l'últim moment Fidel a unes quantes dèries que semblaven allargar-li la vida quan la malaltia ja el colpejava amb duresa: el treball com a professor en diversos instituts de formació professional, amb els nanos més difícils: "el que volen és que te'ls estimis", assegurava; la solidaritat amb Centreamericà, que va canalitzar per mitjà dels Comitès Oscar Romero; el comerç just i solidari a la botiga d'Alternativa 3 a Manresa, on cada venda era sobretot una apel·lació al compromís amb els productors marginats del Sud; els viatges que organitzà perquè molts amics i companys catalans fessin "l’experiència" de Nicaragua, Brasil, Zimbabwe, Cuba... "si ho vius, et converteixes...", comentava convençut; la difusió de llibres: tots el recordem aconsellant-nos lectures "extraordinàries" mentre arrossegava una motxilla farcida amb les últimes publicacions de H. Küng, J. Sobrino, A. Nolan, P. Casaldàliga... "la situació que vivim demana re flexió, anàlisi, estudi..."; i, per fi, aquesta Agenda Llatinoamericana que ell volia en català i que concebia com un llibre-dietari de gent solidària, vehicle de sensibilització i de proclamació sempre renovada de les nostres "causes". Sense ell ara no la tindríeu a les mans en la nostra llengua.
El Josep Maria estimava molt la gent i es feia estimar Per estimació a les persones i per fe evangèlica estava sempre disposat als canvis més grans, a acceptar les experiències més noves, a donar els tombs que calgués a la seva vida... Era molt divertit veure'l dibuixar un somriure joiós i exclamar un "No fotis!" davant qualsevol inesperada bona notícia. Era entendridor també veure'l enamorat de la Pilar, companya amorosa fins l'últim moment.
Sempre va mirar la mort amb serenor. Si Teresa de Jesús demanava a les seves monges que "s'empassessin" la mort, està clar que en Josep Maria la tenia ben païda des de feia molts anys. Es cert que estimava apassionadament la vida i sempre omplia el seu futur de projectes, però creia amb fermesa que la mort li representaria "una major naixença"; l'únic que l’amoïnava de la mort era haver romandre lluny dels estimats. Com que pensava que el dia que morís havia de ser "el segon més important de la seva vida", ens demanà als amics que la celebréssim amb una festa.
Pere Casaldàliga ha escrit que en el moment de la mort cal fer balanç dels amors que cadascú ha tingut. Aquesta és una bona mesura del gruix humà de les persones. Africa, Nicaragua, Cuba, la Pilar, la mare, la família, en Mateu, els amics, els nois de F.P., els empobrits de la terra... heus aquí els amors d'en Josep Maria. Felicitem-lo. Ens felicitem també per la seva amistat i per la seva companyia, que, creiem, continuen ara que ja ha rebut per sempre la Vida.