Ramon Cabana 1950-2015
Gargallà: El paradís del Ramon a la terra
Gargallà: El paradís del Ramon a la terra
Primer Memorial Ramon Cabana a Sant Romà de la Clusa 31/10/2015
II Trobada amics del Ramon Cabana Riner (El Solsonés) 20/04/2017
III Trobada amics del Ramon Cabana (Gironella) /05/2018
IV Trobada amics del Ramon Cabana a Balsareny. 8/06/2019
Per veure una explicació de tot el primer memorial i més videos dedicats al Ramon Cabana cliqueu aquest enllaç: Memorial Ramon Cabana.
Biografia
Ramon Cabana i Vilardell, prevere del bisbat de Solsona, rector de Gargallà i Clariana. Nascut a Les Lloses el dia 10 de maig de 1950, va començar els estudis eclesiàstics al Seminari de Solsona i a la Facultat de Teologia de Barcelona l'any 1962; el dia 25 d’abril de 1975 va ser ordenat prevere a la parròquia de Balsareny, el seu primer destí.
L’any 1977 fou nomenat delegat diocesà del Moviment de Joventut, i el 1980 membre de la delegació diocesana de Pastoral Familiar; l’any 1982 fou destinat a Bagà, i l'any següent se n’anà a Solsona com a delegat diocesà de Joventut; El 1987 formà part de l’equip parroquial de Solsona.
El 1989 el destinaran a les colònies de Valls i Palà i les parròquies de Torroella i Coaner. L’any 1990 fou nomenat membre de l’equip parroquial de Navàs i el 1993 rector de la parròquia de Gironella. L’any 1999 fou destinat a Sant Jordi de Cercs i les parròquies agrupades. L’any 2001 fou nomenat rector de Gargallà i Clariana. L’any 2005 fou elegit membre del consell Presbiteral.
Actualment, també col· laborava pastoralment a les parròquies de Sorba, Su i Freixinet. Cabana havia escrit alguns llibres, havia estat professor a Gironella i Súria i també voluntari de presons.
L’any 1977 fou nomenat delegat diocesà del Moviment de Joventut, i el 1980 membre de la delegació diocesana de Pastoral Familiar; l’any 1982 fou destinat a Bagà, i l'any següent se n’anà a Solsona com a delegat diocesà de Joventut; El 1987 formà part de l’equip parroquial de Solsona.
El 1989 el destinaran a les colònies de Valls i Palà i les parròquies de Torroella i Coaner. L’any 1990 fou nomenat membre de l’equip parroquial de Navàs i el 1993 rector de la parròquia de Gironella. L’any 1999 fou destinat a Sant Jordi de Cercs i les parròquies agrupades. L’any 2001 fou nomenat rector de Gargallà i Clariana. L’any 2005 fou elegit membre del consell Presbiteral.
Actualment, també col· laborava pastoralment a les parròquies de Sorba, Su i Freixinet. Cabana havia escrit alguns llibres, havia estat professor a Gironella i Súria i també voluntari de presons.
Homilia d'Antoni Guixé
Benvolguts, els germans M. Dolors I Joan, cunyats Antoni I Roser, nebots Xavier, Núria I Josep, altres feligresos de Gargallà I Clariana, Su, Freixenet I Sorba; amics, I amigues del Ramon que heu vingut de diferents punts per ser aquí. Benvolguts.
“S’ha mort l’amic Ramon al Canigó”, “S’ha mort l’amic Ramon al Canigó. Heus aquí el Whatsapp que ha corregut aquests dies d’un mòbil a l’altre. “S’ha mort l’amic Ramon al Canigó”. Poques paraules que diuen molt.
“S’ha mort”. Vuit dies abans, el dia 24, el Ramon feia el sermó del dilluns de la festa major de la Coromina, a la missa en sufragi dels difunts. I citava la inscripció sorprenent que apareix en alguns quadres de famosos pintors barrocs. La frase és “Et in Arcadia Ego”. Es tracta de quadres que representen l’arcàdia, el paradís enyorat de l’eterna joventut, de l’alegria I la bellesa. I, al bell mig, una calavera amb aquesta inscripció sinistre: “Jo soc present fins I tot en aquest paradís”. La mort present arreu. Fins I tot a l’Arcadia! S’ha mort… en plenes facultats, amb tota la vitalitat, en el moment més serè de la seva trajectòria vital, en un marc paradisíac, un dia clar. “Et in arcadia ego” ens diu la mort. Prou que ho sabem. Per això som aquí.
S’ha mort l’amic. L’amic. Voldria dir fort aquesta paraula perquè la considero capital. L’amic. Abans d’ahir la M. Dolors em comentava: “és una cosa estranya: el Guixé I el Ramon no poden trobar-se sense discutir-se com gats però sempre han estat amics”. I es ben cert. Perquè l’amistat més enllà de la diferència de temperament I de ideologia, l’amistat ha estat una de les característiques del Ramon. Jo el definiria com un gran amic I com un captaire d’amistat. Tot arreu on ha passat ha deixat amics. I goso pensar que el seu èxit com a mestre, ell que havia dedicat la vida a la docència, és degut en gran part en que més que alumnes cercava amics. Tenia amics de tota mena I de tots els registres. Er un bon amic. ¿Es pot dir quelcom més gran d’una persona?
S’ha mort l’amic Ramon. El Ramon. Precisament el dia del seu sant, sant Ramon. L’alliberador dels captius, aquell que va fer de la llibertat la seva bandera. No em digueu que no li esqueia aquest nom! Ell que aquests darrers temps havia trobat en el tracte amb els presoners allò que omplia el seu ideal de fer el bé. Ell, l’entusiasta de tota causa ecològica. Ell, enamorat com pocs de l’alliberament, de la llibertat.
S’ha mort l’amic Ramon al Canigó. El Canigó, el de les muntanyes regalades, el cim que atreu, la utopia de la Catalunya alliberada que el Ramon somniava. Allí ha acabat el seu pelegrinatge: on tot comença.
L’amic Ramon. No puc acabar sense fer referència a un alter amic: el Fuster de Natzaret. Ell va triar dotze apòstols perquè fossin amics d’ell, “Perquè estiguessin amb ell” diu Marc. I al darrer sopa, ho hem sentit a l’evangeli obre el seu cor I els diu: ja no us dic servents, sinó amics. Potser podríem dir que Jesús és el gran amic I, també, un captaire d’amistat. Ell, ara ens convoca aquí, a l’entorn de la seva taula, amb pa I amb vi, I ens diu, l’amistat, l’amor no passarà mai.
El Ramon, l’amic, no ha mort al Canigó. Com diu l’altre entranyable amic del Ramon, el Pere Casaldàliga, “només hi ha la vida d’aquí I la del més enllà, vius o ressuscitats”. Ha mort l’amic Ramon al Canigó. No. Al Canigó el Ramon ha renascut a la vida.
Amen.
“S’ha mort l’amic Ramon al Canigó”, “S’ha mort l’amic Ramon al Canigó. Heus aquí el Whatsapp que ha corregut aquests dies d’un mòbil a l’altre. “S’ha mort l’amic Ramon al Canigó”. Poques paraules que diuen molt.
“S’ha mort”. Vuit dies abans, el dia 24, el Ramon feia el sermó del dilluns de la festa major de la Coromina, a la missa en sufragi dels difunts. I citava la inscripció sorprenent que apareix en alguns quadres de famosos pintors barrocs. La frase és “Et in Arcadia Ego”. Es tracta de quadres que representen l’arcàdia, el paradís enyorat de l’eterna joventut, de l’alegria I la bellesa. I, al bell mig, una calavera amb aquesta inscripció sinistre: “Jo soc present fins I tot en aquest paradís”. La mort present arreu. Fins I tot a l’Arcadia! S’ha mort… en plenes facultats, amb tota la vitalitat, en el moment més serè de la seva trajectòria vital, en un marc paradisíac, un dia clar. “Et in arcadia ego” ens diu la mort. Prou que ho sabem. Per això som aquí.
S’ha mort l’amic. L’amic. Voldria dir fort aquesta paraula perquè la considero capital. L’amic. Abans d’ahir la M. Dolors em comentava: “és una cosa estranya: el Guixé I el Ramon no poden trobar-se sense discutir-se com gats però sempre han estat amics”. I es ben cert. Perquè l’amistat més enllà de la diferència de temperament I de ideologia, l’amistat ha estat una de les característiques del Ramon. Jo el definiria com un gran amic I com un captaire d’amistat. Tot arreu on ha passat ha deixat amics. I goso pensar que el seu èxit com a mestre, ell que havia dedicat la vida a la docència, és degut en gran part en que més que alumnes cercava amics. Tenia amics de tota mena I de tots els registres. Er un bon amic. ¿Es pot dir quelcom més gran d’una persona?
S’ha mort l’amic Ramon. El Ramon. Precisament el dia del seu sant, sant Ramon. L’alliberador dels captius, aquell que va fer de la llibertat la seva bandera. No em digueu que no li esqueia aquest nom! Ell que aquests darrers temps havia trobat en el tracte amb els presoners allò que omplia el seu ideal de fer el bé. Ell, l’entusiasta de tota causa ecològica. Ell, enamorat com pocs de l’alliberament, de la llibertat.
S’ha mort l’amic Ramon al Canigó. El Canigó, el de les muntanyes regalades, el cim que atreu, la utopia de la Catalunya alliberada que el Ramon somniava. Allí ha acabat el seu pelegrinatge: on tot comença.
L’amic Ramon. No puc acabar sense fer referència a un alter amic: el Fuster de Natzaret. Ell va triar dotze apòstols perquè fossin amics d’ell, “Perquè estiguessin amb ell” diu Marc. I al darrer sopa, ho hem sentit a l’evangeli obre el seu cor I els diu: ja no us dic servents, sinó amics. Potser podríem dir que Jesús és el gran amic I, també, un captaire d’amistat. Ell, ara ens convoca aquí, a l’entorn de la seva taula, amb pa I amb vi, I ens diu, l’amistat, l’amor no passarà mai.
El Ramon, l’amic, no ha mort al Canigó. Com diu l’altre entranyable amic del Ramon, el Pere Casaldàliga, “només hi ha la vida d’aquí I la del més enllà, vius o ressuscitats”. Ha mort l’amic Ramon al Canigó. No. Al Canigó el Ramon ha renascut a la vida.
Amen.
Record en el funeral
Amb el Ramon Cabana volíem fer una travessa de Muntanya del Canigó a Puigcerdà passant per Núria. Per això ja va pujar a Puigcerdà el diumenge on vàrem dinar junts una colla d’amics el diumenge. Feia anys que no el veia tan content, en pau, tranquil i satisfet i amb tanta il·lusió per la transformació de l'església, pel seu treball de voluntàri a la presó, pel futur del país, i pels plaers de la vida, l’amistat i l’estudi: ara estava llegint sistemàticament a Baltasar Gracian un jesuïta del Segle d’or.
El dilluns a les nou ja érem al refugi de Mirialles als peus del Canigó. Érem 4 adults i 3 nens de 12 anys. Vàrem fer un bon esmorzar a mitja ascensió. Allà ens va recitar de memòria un fragment de l’Art de la prudència de Baltasar Gracian. Vàrem tornar a parar-nos en una font que hi ha als peus del pic del Canigó a 2500 mts on vàrem refrescar-nos. Poc després, cap a la una de la tarda, ens va dir que ens esperava als peus de l’última xemeneia mentre pujàvem amb els nens al Canigó.
Quan vàrem baixar ens el vàrem trobar amb tres militars canadencs de parla francesa que el van intentar socórrer i protegir amb un equip de salvament. Quan vàrem arribar ja no tenia pols. Va tenir un atac de cor o un ictus fulminant en un lloc d’una gran bellesa. Quan va arribar l'helicòpter ja no hi havia res a fer. El metge de l'helicòpter em va demanar si li agradava la muntanya. Li vaig dir que sí, que molt. I em va contestar mirant la vall que "Els que ens agrada la muntanya no podem desitjar una millor mort que aquesta".
L’únic que us puc ben assegurar és que va morir com ell hauria volgut morir, sense patir, de cop, en un lloc d'una gran bellesa, a 2500 mts d'altura, als peus del Canigó, símbol de la nació catalana, el dia de seu sant, després d'haver fet una gran festa tot el diumenge i haver gaudit pujant amb nosaltres.
“El cel I el mon tot serà nostre si duem la joia al rostre.” ... Sempre en ho deia i ens hou feia firmar a dalt de les muntanyes.
I és que per ell la felicitat era gairebé una manera d’estar en el món. Una manera d’estimar. Encomanava felicitat. "Només si sóc veritablement feliç –sempre deia- puc fer feliç als altres. Déu ens jutjarà per tots els plaers legítims als que hàgim renunciat".
Gràcies, Ramon, per tot el què ens has estimat, per tota la alegria que ens has sempre encomanat. I a reveure!!!
Jordi Corominas
El dilluns a les nou ja érem al refugi de Mirialles als peus del Canigó. Érem 4 adults i 3 nens de 12 anys. Vàrem fer un bon esmorzar a mitja ascensió. Allà ens va recitar de memòria un fragment de l’Art de la prudència de Baltasar Gracian. Vàrem tornar a parar-nos en una font que hi ha als peus del pic del Canigó a 2500 mts on vàrem refrescar-nos. Poc després, cap a la una de la tarda, ens va dir que ens esperava als peus de l’última xemeneia mentre pujàvem amb els nens al Canigó.
Quan vàrem baixar ens el vàrem trobar amb tres militars canadencs de parla francesa que el van intentar socórrer i protegir amb un equip de salvament. Quan vàrem arribar ja no tenia pols. Va tenir un atac de cor o un ictus fulminant en un lloc d’una gran bellesa. Quan va arribar l'helicòpter ja no hi havia res a fer. El metge de l'helicòpter em va demanar si li agradava la muntanya. Li vaig dir que sí, que molt. I em va contestar mirant la vall que "Els que ens agrada la muntanya no podem desitjar una millor mort que aquesta".
L’únic que us puc ben assegurar és que va morir com ell hauria volgut morir, sense patir, de cop, en un lloc d'una gran bellesa, a 2500 mts d'altura, als peus del Canigó, símbol de la nació catalana, el dia de seu sant, després d'haver fet una gran festa tot el diumenge i haver gaudit pujant amb nosaltres.
“El cel I el mon tot serà nostre si duem la joia al rostre.” ... Sempre en ho deia i ens hou feia firmar a dalt de les muntanyes.
I és que per ell la felicitat era gairebé una manera d’estar en el món. Una manera d’estimar. Encomanava felicitat. "Només si sóc veritablement feliç –sempre deia- puc fer feliç als altres. Déu ens jutjarà per tots els plaers legítims als que hàgim renunciat".
Gràcies, Ramon, per tot el què ens has estimat, per tota la alegria que ens has sempre encomanat. I a reveure!!!
Jordi Corominas
Textos, records poesies, llibres i escrits del Ramon Cabana
Fotos
|
|
|
Rebost. Septembre 2012. Travessa Cavall dels vents.
Memorial al Canigó. Lloc on va morir
Memorial Ramon Cabana al Peu del Canigó 42°30'53.1"N 2°27'25.8"E
42.514753, 2.457172
(Podeu escriure aquestes coordenades -les primeres o les segones- al quadre de búsqueda de google maps)
42.514753, 2.457172
(Podeu escriure aquestes coordenades -les primeres o les segones- al quadre de búsqueda de google maps)
